Hola amics:

Sóc un de tants que van acudir ahir al Cant al Ras, i puc dir que en vaig gaudir com feia molt, impossible fer-vos recompte de totes les emocions, l’alegria, i el goig immens de trobar-me tan a gust entremig de uns quants que estimem el nostre patrimoni cultural, i el fem créixer tant com podem. Eixes cançons que anem traient del bagul del temps encara ens fan sentir vius, ens emocionen, ens fan creure que encara tenim la terra, que encara decidim sobre tot allò que ens pot passar a casa nostra…!

Què dir de l’alegria reflectida en les cares dels iaios que passaven per l’escenari, què dir de veure tants guitarrons al carrer, què dir de la sorpresa i la incredulitat en trobar una octavilla de nova construcció sonant i sonant com fa centenars d’anys en sonaren pels nostres carrers…!

Gràcies per tot, dimonis, per la música, per la vetlada, pel sopar, per l’esperança i la impaciència
que sentiré fins la propera primavera. Mentrestant tocaré a casa sol evocant les cançons escoltades ahir,
i em sentiré feliç i molt pagat pel privilegi.

Només una crítica constructiva: L’any vinent podríem fer alguna cosa per aprofitar la quantitat enorme de menjar sobrant del sopar. És només fer una tria de les safates amb menjar aprofitable, i posar-lo a disposició de qui no té tan fàcil l’accés a un àpat digne. No és caritat, és redistribució, solidaritat, com en vulguem dir. Jo no he patit fam mai, però crec que tots recordem el disgust i emprenyament de iaios i pares en haver de llançar al fem menjar aprofitable. La fam i la misèria continuen sent la més gran vergonya que patim la humanitat. M’oferesc per l’any que ve a buscar solucions viables.

Per cert, felicitacions també per l’admirable disciplina i organització que mostràrem a l’hora d’arreplegar taules i cadires, i deixar la plaça quasi neta. Una forma més de demostrar serietat, i rigor a l’hora de muntar saraos com el d’ahir. Una abraçada a tots

Carles
Real de Montroi