Garri a l’Infern

divendres 11 novembre – Café L’Infern
cicle Temps de Cançó – 23:30

Garri
[membre del COM] amb Josep Vicent Tallada i Samuel Iborra

Torna a l’Infern l’antic membre de Tapineria, la mítica formació que enregistrà amb Pep Laguarda el no menys mític Brossa d’ahir. I torna per fer-nos un tast de les seues noves composicions: petites meravelles de cançó mediterrània adobades amb un bri d’aires californians.

LA MÚSICA EN VALENCIÀ: UN VALOR A L’ALÇA

És indubtable que la música feta en valencià viu un dels seus moments artísticament més interessants: i fora prou, per comprovar-ho, pegar una ullada a l’amplíssim catàleg editat conjuntament per l’Enderrock i l’Avanç.
Les propostes es multipliquen, els estils s’hi diversifiquen —del folk al pop, de l’ska dolçainer al nu metal més ortodox, de la cançó de tota la vida als experiments electrònics agosarats…—, s’enregistren més discos que mai i, fins i tot, es disposa d’espais propis a les ones radiofòniques: el recentment estrenat Zona V a Sí Ràdio —amb Vicent Contrí— i els deu minuts setmanals de què disposa qui subscriu al si de La Gran Evasión, un programa dirigit per Enric Lencina que emet la Cadena SER dissabtes i diumenges al migdia i que compta amb una audiència superior als 30.000 oients.
Per tot arreu sorgeixen noves apostes musicals i alguns veterans es reincorporen al moviment aportant la seua perspectiva històrica: és el cas del grup Adesiara, de Francesc Moisés, de Remigi Palmero, de Rafa Xambó o de Garri, que formà part de Tapineria i enregistrà amb Pep Laguarda el recentment reeditat Brossa d’ahir.
Aquest divendres 11 de novembre, i dins del cicle Temps de Cançó que organitza la Colla de Dimonis de Massalfassar al Café L’Infern, Garri ens farà una mostra de les seues darreres composicions.
Garri és un cas certament singular: des de la seua reincorporació fa uns anys a la cançó, ha estat movent-se totalment al marge dels circuits comercials i la indústria musical. Disposa d’un estudi a casa seua on va enregistrant tranquil•lament les noves cançons —es diu que en té vora un centenar de gravades— i, quan li sembla escaient, edita una maqueta per distribuir-la als seus concerts. Diguem-ho ja: aquestes maquetes són petites joies d’orfebreria artesanal que tots els interessats en la música valenciana haurien d’intentar col·leccionar; cançons delicioses, interpretades amb una sensualitat i una serenitat encomanadisses, amb arranjaments molt treballats de guitarra —Josep Vicent Tallada— i harmònica —Samuel Iborra— que barregen influències mediterrànies i californianes com ja ho feien Pep Laguarda, Pau Riba, Jaume Sisa, Remigi Palmero o Juli Bustamante en les seues primeres gravacions. Garri és, com abans ho foren Òscar Briz o Pinka —autors d’obres mestres, com Pur desig i De cap, que han passat desapercebudes—, un dels petits tresors d’aqueix país invisible que roman ocult sota tones de ciment, palaus de les arts, copes amèriques i polítics moralment i intel•lectualment indigents.

Josep Vicent Frechina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.