Mostra totes les entrades de Frechi

Massalfassar reunirà el bo i millor dels cant tradicional valencià en una nova edició del Cant al Ras

Des de fa un grapat d’anys, el cant tradicional valencià té el tercer dissabte de maig una cita ineludible en el calendari: el Cant al Ras de Massalfassar (l’Horta), encontre de cant rural que enguany arriba a la seua XIIIena edició.

Com es habitual, l’acte tindrà lloc aquest proper dissabte 16 de maig a la plaça de l’església a partir de les 22:30 i anirà precedit d’un multitudinari sopar on cantadors i afeccionats compartiran taula i escalfaran el cos per a la cantada posterior.

Malgrat la seua consolidació i l’anomenada que ha anat adquirint en els darrers temps, el Cant al Ras ha sabut mantenir el caràcter espontani i participatiu amb què s’inicià: fins el darrer moment no es coneixerà la llista definitiva de cantadors que participaran i l’ordre d’intervencions s’anirà confeccionant durant el sopar i la cantada.

Des de la seua creació, el 1997, el Cant al Ras s’ha convertit en una tota una referència pel que fa a la difusió i promoció de la cançó valenciana de tradició oral i, especialment, del cant valencià d’estil. Pel seu escenari han passat, al llarg d’aquestos tretze anys, alguns dels més importants intèrprets del gènere, els quals hi han compartit protagonisme amb cantadors afeccionats, rondalles de grups de danses, colles de cantadors d’aurores i grups de música folk, per la qual cosa el festival ha esdevingut també un importantíssim punt de trobada i intercanvi.


Sopar: 12 € (Oriol: 647840001). Dimecres acaba el termini per a incriure’s.

Inscripció cantadors i més informació: Josep Vicent Frechina (686354244)

ÒSCAR BRIZ PRESENTA ASINCRONIA AL CAFÉ L’INFERN

Demà divendres 6 de març, a les 23:30 de la nit, el cantautor Òscar Briz presentarà al café L’Infern de Massalfassar el seu cinqué disc en solitari: Asincronia.

Òscar Briz és un músic singular: el seu talent per confeccionar cançons i la seua independència de pensament l’allunyen dels camins més transitats i l’han erigit com una de les veus més atractives de la cançó d’autor contemporània. Amb Asincronia (Ventilador Music, 2008) assoleix el seu treball més lluminós i consistent.

De La caseta del plater:

Les asincronies d’Òscar Briz

Ho ha tornat a fer. El més singular dels cantautors valencians ens ha servit novament una col·lecció de cançons memorables.

Fora de lloc i de temps, com lúcidament es retrata en la cançó que dona títol al conjunt, Briz factura la seua música amb una llibertat estètica, una independència ideològica i una intuïció artística a prova de tendències i de pressions mercantils. Això no vol dir, però, que es bellugue pels territoris de l’avantguarda o l’experimentació. Ben al contrari: les seues asincronies són d’una caràcter més profund. És un outsider que, paradoxalment, podria funcionar sense problemes a la ràdio fòrmula: heus aquí el seu principal secret.

Asincronia sona amb el tempo i la puresa instrumental que només donen les gravacions fetes enmig les ombres vacil·lants de la lluna plena en la pinada. Diríeu que sentiu en el rostre l’aire fresc del capvespre, que endevineu el borbolleig satisfet del procés creatiu.

Torna al pop d’ascendència britànica —dopat eventualment amb perfums brasilers— perquè els textos, concentrats en examinar els misteris de l’existència, semblen demanar-li-ho: hi reincideix en les reflexions sobre la pròpia identitat i sobre el sentit de la vida, però ho fa alliberat de les angoixes que l’atenallaven en el passat, amb una mirada més transparent i serena, tasant els efectes personals —la vida parcialment al marge de la civilització, les relacions sentimentals, petits plaers diaris com l’esmorzar al bar— amb una major equanimitat.

El resultat final esdevé així una veritable delícia: ritmes cadenciosos, guitarres líquides i una veu sensual convidant-nos al gaudi i la reflexió i endacadenant, una rere altra, un enfilall de cançons redones, exemptes, plenes a vessar de talent i recursos expressius: la irresistible “Arquitectes femenines del nou món”, imparable hit radiofònic si algú li brindara la més mínima oportunitat; la neguitosa “360º”, tortuós dibuix existencial construït sobre un magnífic i subtil crescendo; “Vides creuades” que insisteix en els neguits de l’anterior observats ara des de dins i resolts amb una bellíssima tornada; “Dimonis pugen”, esplèndid retorn al rock de guitarres on demostra la seua incontestable jerarquia; la preciosa cançó d’amor “Fish”, amb un vers en la tornada —“Tot és llum que es reflexa en mi / com si fos espill”— que ens remet a l’esperit inoblidable de l’“I’ll be your mirror” de The Velvet Underground; o “Penseu, pensem” on, caminant sobre la corda fluixa d’un text exhortatiu, acaba amb èxit la peripècia gràcies a un embolcall resultó que recorda el funk elegant del “Tirar a matar” del disc precedent, una mica a la manera dels ben bé oblidats Steely Dan —amb qui comparteix el gust pels acords oberts i una clara tendència a fabricar pop amb tensions harmòniques properes al jazz.

Li hem escoltat apuntar a les darreres entrevistes, com la que adjuntem al final —li la férem fa unes setmanes per a la revista Silenci, on es publicà molt resumida—, la possibilitat d’un canvi substancial en la seua carrera per a un futur més o menys immediat. Des de la seua perspectiva, Asincronia tanca un cercle i suposa un retorn als seus orígens pop. Potser és cert, però només en part. El seu creixement com a escriptor de cançons, com a guitarrista i com a cantant, el col·loquen en una posició molt allunyada del punt de partida: abans, el seu talent emergent ens cridava l’atenció; ara se’ns ha convertit en un músic del tot imprescindible. Potser és perquè també nosaltres ho som, d’asincrònics.

En la cançó que dóna títol al disc dius: “Tu ja no ets d’aquest temps. / L’asincronia / Marca el teu dia”. Et sents realment inadaptat a aquests temps?

No home! Es tracta més d’una percepció lògica del fet natural d’envellir, contada amb un xic d’ironia i amb la referència a la cinta de vídeo, el revelat de les fotos, etc com a metàfora de com corren els temps. D’això no ens en escapem ningú. Aleshores veus molts trens marxar però deixes de preocupar-te per no anar dins, en contraposició als anys de joventut, on tenies la – falsa- impressió que hi havia que estar a per totes. Al ritme que va tot ara, sobretot marcat pel tambor de la tecnologia, és fàcil perdre el sentit de l’orientació. Però, l’ésser humà s’adapta a les circumstàncies i en pau. És com aquell conte de la rabosa que volia menjar-s’hi el raïm i com que després de mil esforços no aconseguí accedir a posar-se’l en la boca, es va convèncer ella mateixa tot dient: “ja no el vull, me n’he adonat que està massa verd”

També des del punt de vista musical? Creus que el pop que fas tu no encaixa en el que s’està fent ara mateix?

No tinc costum de jutjar massa el que faig. Aplique el que jo considere un criteri de qualitat i em dedique a fer el que pense que sé fer, escriure cançons. Té la importància que té. Al capdavall estem parlant de música popular en tot cas, d’una forma d’art si es vol, i com deia l’ Òscar Wilde, tot art és inútil. Si fórem menys vanitosos potser seriem capaços de donar-li a tot això la importància justa. En definitiva el gran públic d’ací ja ho fa quan es conforma amb quatre noms i les 300 cançons que roden tot el dia, any darrere d’any a les ràdio formules. Tanmateix, també hem estat legió els bojos que hem mirat d’assolir la redempció a través de l’art, malgrat la seua inutilitat. Em fa la impressió que, almenys dins del terreny en el què em moc, els meus pensaments estan molt menys en sintonia que no les meues cançons.

Com veus aquest disc comparant-lo amb els anteriors? Què hi ha de diferent respecte a Quart Creixent, per exemple

És un disc més lleuger en general. He mirat de llevar-li pes a la part literària i acostar les lletres al retrat de la quotidianitat o a la mera contemplació, sense deixar de filosofar, un tret al que tinc una tendència natural. Encara que no va estar un procés conscient supose que la cavernària situació sociocultural valenciana ha tingut una influència sobre tot això. Personalment necessitava aire nou, considere que després de deu anys de cançó he tancat un cicle que d’alguna manera m’ha portat de nou al principi en diversos sentits. Musicalment es diferencia totalment en la manera en què està construït, aquest amb moltíssima més implicació i participació dels músics que no pas l’anterior, on tot quedava més o menys entre els productors i jo. Té un grup de cançons molt directes i d’altres que necessiten més escoltes per treure’n el suc.

Sobta la referència que fas a la mort de Jeff Buckey que fas a 360º …

La veritat és que al llarg d’aquests anys que han transcorrit des de la seua mort n’he pensat bastant al voltant, sobretot arrel de les moltes escoltes que he fet d’aquell meravellós disc que va fer. Em va passar que al poc d’arribar a Austràlia, ell tot just començava una gira que encara es recorda allà per la forma en la què estava però, jo me’l vaig perdre perquè encara no m’havia situat. Era tot just després d’editar Grace i això em va saber greu. La seua mort és un fet que des d’aleshores he tingut intermitentment present, tot aquell talent ofegat per una favada com aquell accident tan fortuït…i bé, en una cançó com 360º, en la que una lletra transversal conta una sèrie de situacions amb el moment en el temps com a únic nexe d’unió, hi va sorgir.

A “Penseu, pensem” hi ha alguna col·laboració especial.

En la veu hi participa en Roger Mas , a qui conec de fa anys i per tant, sobretot després del viatge a Cuba del passat març, tinc una bona amistat. Amb ell es va fer tot molt ràpidament, als estudis a Barcelona, així que crec que veure’s de sobte amb aquella lletra al davant el va espantar una mica però, al capdavall ho arreglarem. Després està el Remigi Palmero a qui no cal que presente i amb el què si no he fet més coses no serà per ganes. És cert que la seua Telecaster queda en un segon pla, pel canal esquerre, perquè el protagonisme l’agafa la Stratocaster d’Arístides Abreu, què ens va fer un solo fantàstic que acaba fent sonar allò com si fos Steely Dan, si em permets la comparació.

Explica’m una mica el projecte que duus amb Cristina Blasco. Es materialitzarà en disc?

Això ha sigut una finestra que m’he obert. Em vaig adonar que tenia unes quantes cançons que tal vegada poguera posar en boca d’altres. Les lletres d’alguna manera suggerien un personatge determinat, femení, perdedor, tendre…llavors vaig completar un grup de dotze temes ja amb el desig i la intenció clara que foren cantats per una dama i em va vindre al cap la Cristina, a la què conec molts anys i pense que li va molt el personatge. Pintem colors de tango, bolero o bossanova però sobretot són les lletres les que aporten una atmosfera puntual. Tenim la intenció de gravar-ho ben prompte i editar-ho. Abans però, farem algun concert, que sempre reafirma molt la base.

He escoltat que existeix la possibilitat que us reuniu Banderas de Mayo… És cert? Per a alguna ocasió en especial

Hi ha un cert revival vuitanter a la ciutat de València, estimulat per Vicente Ribas des de la seua discogràfica i pàgina web. L’any passat celebraren un concert amb diversos grups que va ser tot un èxit d’assistència i enguany han volgut repetir. Farem una aparició de tres temes en directe, com la resta de grups, el 29 de novembre a la sala Matisse. A banda hi ha un recopilatori editat per ell de grups amb temes inèdits al que hem aportat un instrumental i per altre costat els Plastic Smile van fer una revisió de Me Siento Bien què supose que hauran de fer pública en un moment o altre. L’any vinent en fa 20 des de la edició del primer disc i potser ho celebrem d’alguna manera.

XII Cant al Ras

cant_al_ras_2005.jpg

Massalfassar celebra la vigència de la cançó valenciana de tradició oral amb la XIIena edició del Cant al Ras

Aquest dissabte 17 de maig, per dotzé any consecutiu, una bona colla de cantadors I cantadores procedents de tota la geografia valenciana s’ajuntaran a Massalfassar (L’Horta Nord) per celebrar la vigència de la cançó tradicional.

L’acte tindrà lloc a la plaça de l’església a partir de les 22:30 i anirà precedit d’un multitudinari sopar on cantadors i afeccionats comparteixen taula i escalfen motors per a la cantada posterior.

Un festival consolidat

El Cant al Ras, encontre de cant rural, s’ha convertit en una tota una referència pel que fa a la difusió i promoció de la cançó valenciana de tradició oral i, especialment, del cant valencià d’estil. Pel seu escenari han passat, al llarg d’aquestos dotze anys, alguns dels més importants intèrprets del gènere, els quals hi ha compartit protagonisme amb cantadors afeccionats i grups de música folk, per la qual cosa el festival ha esdevingut també un importantíssim punt de trobada i intercanvi.

Per a l’edició d’enguany ja han confirmat la seua assistència Ricardo Menargues i la Rondalla de Natzaret, Pep Gimeno Botifarra, Lola de la Torre, Toni Guzman, Marian de Gandia i la Rondalla de l’Agredolç, Jacint Hernández, el Negre, Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, els germans Caballer, etc.

Un convidat de luxe

El Cant al Ras 2008, dedicat a la memòria del Xiquet de Vinalesa —cantador d’estil del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement— comptarà amb un convidat d’excepció: l’occità Jan-Mari Carlotti. Carlotti és un dels noms més importants del folk europeu; fundador del grup Mont-Jòia i director del festival Rescontres de la mar d’Arles, el primer consagrat a la música mediterrània, Carlotti encarna la figura d’un trobador contemporani dedicat a difondre la cultura provençal i occitana. En l’actualitat prepara una col·laboració amb el grup Al Tall reprenent una relació que es remunta als temps de les Trobades de Música de la Mediterrània.

Més informació: Josep Vicent Frechina (686354244)

Inscripcions per al sopar (queden poquíssimes places): Aureli Castelló 651 83 07 57

f1000007.JPG

Presentació de la revista Caramella

Presentació de la revista de cultura popular Caramella a Vilanova i la Geltrú

A les 8 de la vesprada d’aquest divendres 27 de juliol, als jardins del recinte del Far de Vilanova, seu del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú , tindrà lloc la presentació del número XVII de la revista Caramella, dedicat a la cultura popular de la mar.

Hi intervindran Josep Vicent Frechina, coordinador de Caramella; Xavier Orriols, músic i col·laborador de la revista; i Josep Ayza, membre de la Plataforma Pesquera de Vilanova i col·laborador en aquest número. A més, l’escola de teatre TRACART i Paquita Roig escenificaran el romanço “Tota la vora del mar, fins a la ratlla de França” i s’hi contarà amb un acompanyament musical de luxe: Pere Tàpies que il·lustrarà la presentació amb un parell de cançons marineres.

Un país a la vora de la mar

El nostre país és un país de mar. La seua geografia no pot ser més eloqüent: va néixer abraçat a la mar; es va configurar amb la mar com a principal element articulador.

La seua allargassada façana marítima, a més de propiciar un intercanvi cultural ben fructífer amb els altres països riberencs, ha permés la construcció d’una cultura popular marinera riquíssima i certament singular.

La mar ha estat, durant segles, un rebost inesgotable que ens ha proveït d’aliment i de riquesa, però també d’un imaginari col·lectiu vast i assortit, suscitat, en bona mesura, pel que té la mar d’enigmàtica i fascinant. Ho escrivia J.V. Foix al seu Diari 1918: “De lluny tothom crida: la mar!, la mar!; però en ésser-hi davant, calla hores i hores”.

Al llarg del segle XX, però, el país ha anat girant l’esquena a la mar i, de mica en mica, la cultura popular marinera ha anat perdent pes a la nostra memòria col·lectiva. És un procés lent però sembla que irreversible: la mar i la seua cultura han passat a ser uns grans desconeguts, reduïts, en el millor dels casos a la condició d’elements pintorescos, mers figurants en el teatre de la modernitat.

Evidentment, aquest procés no ha tingut lloc per un abandonament del litoral sinó per la seua colonització: la devastadora eufòria urbanística que ha trobat en la mar un escenari de fons perfecte per optimitzar l’explotació del territori amb l’atractiu d’un paisatge, paradoxalment, malversat.

Resulta especialment significatiu, en aquest sentit, l’anhelat reencontre de la ciutat de València amb la seua mar, perpetrat després d’assolar el barri històric de pescadors i amb l’estímul extern d’unes competicions esportives caigudes del cel —de l’especulació immobiliària.

La antiga cultura marinera ha estat així parcialment bescanviada per un neofolklore de cremes solars, sangria prefabricada i motos d’aigua: cultura banalitzada de parc temàtic que, malgrat tot, continua convivint amb la genuïna —que completa el decorat.

Amb aquest número de Caramella, es vol girar “els ulls envers la mar”, com diu la balada, i aprofundir en tots els elements vius que configuren allò que hem anomenat cultura popular marinera: oficis i onomàstica, rondalles i romancer, mites i supersticions, religiositat popular i patrimoni material.

S’hi compta, per això, amb la participació de nombrosos col·laboradors que s’hi apropen des de les perspectives més diverses –des del testimoni personal a l’anàlisi etnològica. I caldria destacar, especialment, el suport rebut des del Museu de la Pesca de Palamòs, amb el seu director al front, Miquel Martí i Llambrich, qui dirigeix també la Fundació Promediterrània per a la conservació, l’estudi i la difusió del patrimoni marítim.

La nit de Sant Joan omplirà de foc Massalfassar

 

La Colla de Dimonis de Massalfassar donarà la benvinguda a l’estiu amb el seu espectacle de música i foc.

 

arpella.jpg

 

 

Com sempre les activitats s’iniciaran la vespra (enguany el 22 de juny) amb la diada de la Colla de Dimoniets i Dimonietes realitzarà, cap a les 22:30 i a la plaça de l’església de Massalfassar (l’Horta Nord), el seu correfoc (amb la serp Sangonereta, com a principal protagonista) i la crema de la foguera.

 

L’endemà, el dissabte 23 de juny, i a partir de les 24:00, tindrà lloc el Gran Correfoc de Sant Joan de la Colla de Dimonis de Massalfassar amb tot el seu bestiari: la gàbia de Llucifer, la diablesa, l’Arpella de la Marjal, lo Rat Penat, la Bicicleta de Foc, el Bou Embolat, les dues Serps (Na Miquela i Sangonereta), i el Drac Ovidi. Com sempre, la música del correfoc anirà a càrrec de la Colla de Dolçainers de Puçol.

 

Sonadors de la Guaita, folk dur

 

En acabar el correfoc, els Sonadors de la Guaita s’encarregaran d’amenitzar un ball protagonitzat pels sons tradicionals valencians.

Així els definia Vicent Torrent: “Dins el panorama dels grups que cultiven el ball folk, Sonadors de la Guaita aporten un color diferenciat justament per això: perquè proposen treballar repertoris de la tradició valenciana des de l’instint sonor valencià. El resultat és que la seua música té la coloració més sud que es pot trobar en el mercat de l’ona. El seu so és naturalment més calent. I això afegeix un altre ingredient per a configurar eixe temperament de folk dur. Dur -sinònim, en aquest cas, de contundent- no significa purament potència i rotunditat: també significa emoció i calor. El sud és inevitablement emotiu”.

 

El correfoc de la Colla de Dimonis de Massalfassar

 

El correfoc és un espectacle pirotècnic de carrer que combina diversos elements de la tradició festiva mediterrània, els orígens del qual es remunten, possiblement, als entremesos medievals.

En concret, el correfoc de la Colla de Dimonis de Massalfassar aplega quatre ingredients bàsics que es poden trobar en moltes altres manifestacions festives tradicionals de la nostra àrea cultural:

· Els dimonis o diables, representació de les forces negatives de la Natura que, trasplantats a la doctrina cristiana, intervenen també en les festes de Sant Antoni de les comarques més septentrionals del País o, amb el nom de momos, en la processó del Corpus de la ciutat de València.

· El bestiari festiu, conformat per una sèrie de figures zoomòrfiques —drac, serp, bou, rat penat, arpella— inspirades en la imatgeria tradicional que, des de l’Edat Mitjana si més no, participava en les desfilades i processons de les ciutats i pobles valencians.

· La pirotècnia, sens dubte un dels trets més característics de les festes valencianes, en les seues més diverses formes: castell, mascletà, disparà, despertà, cordà… El correfoc vindria a ser una modalitat controlada d’aquesta darrera: com la cordà, convida a la participació i a la lluita amb el foc, per bé que d’una manera més innòcua.

· La música. El correfoc de la Colla de Dimonis de Massalfassar compta amb una banda sonora original interpretada, amb dolçaina i tabal, pels Dolçainers de Puçol.

 

Més informació: 686 35 42 44 (Josep Vicent Frechina)

www.massalfassar.org

serp.jpg